Retratar moments de Patum des de la plaça és fàcil, ara que tothom duu mòbils a les butxaques. Però anys enrere no existien i l’endemà t’havies de recordar de memòria del que havies viscut. Ja aleshores l’Anna Emília duia una càmera d’un sol ús a la butxaca. “Si me la trinxaven, no em sabia tan greu”, explica. Entén la fotografia com una reflexió, una oportunitat per explicar allò que veus i vius, i un art que t’has de creure. Per això, sempre que surt de casa amb ganes de retratar, ho fa amb una càmera penjant.
Activista cultural de mena, fanàtica de tot allò que mobilitza les persones i enamorada de la seva terra, l’Anna Emília retrata per afició i n’ha après allà on sempre vol ser: als carrers, a les places i al teatre. Les seves fotos són colors perquè la seva manera d’explicar el que passa al carrer és trobant-hi tots els contrastos i anant més enllà del que és blanc i del que és negre. “A Berga hi passen moltes coses. Hi ha molta gent que fa que passin i trobo que no la valorem mai prou”, lamenta.
Aquest calendari fa just el contrari. Hi ha Reis, hi ha teatre, hi ha muntanya, hi ha castells, hi ha Patum i hi ha tradicions. En definitiva, hi ha carrer.
Amb els anys, l’Anna Emília ha aconseguit allò que sempre ha desitjat a l’hora de fer fotos: passar desapercebuda. Difícilment qui hi apareix mira a la càmera perquè ella busca just el contrari: “La gràcia trobo que és generar la confiança necessària i aconseguir que sigui natural que jo hi sigui, ningú se n’adona que l’estic retratant”.
Va créixer admirant l’afició de la seva mare per la fotografia i d’ella ha après el valor de documentar el que viu a través de la càmera. Segurament per això, ara gaudeix fotografiant el que passa entre bambolines en les obres de La Farsa en què no actua. Considera “un privilegi” poder documentar el que passa avui, i defensa que la digitalització de la fotografia també té riscos: “Si ningú organitza la documentació, ens podem trobar que d’aquí a 100 anys no puguem fer una recollida com les que els últims anys ha fet aquest calendari amb fotògrafs com el [Josep M. Casals] Casalets, el [Josep] Deseuras o el Climent Escobet”.
I així, sempre que hi ha gresca, el protocol es repeteix. L’Anna Emília surt de casa amb la càmera entre les mans i gigues i gigues per omplir, i torna a entrar per la porta amb centenars de moments recollits a la targeta de memòria. “Faig moltes fotos perquè solen ser esdeveniments de molta acció. Si quan arribes a casa repasses totes les fotos, veus la pel·lícula del que ha estat aquella tarda”. Aquest calendari és la pel·lícula d’un any qualsevol a Berga.
Text de Marc Canturri, periodista d’Aquí Berguedà
